Ha mort Manolo Hernández

Ha mort Manolo Hernández 

El proppassat 16 d’octubre ha mort Manolo Hernández a conseqüència d’un accident que va patir el dia 12 a Estana on residia. Qui era Manolo Hernández? breument:un dels esportistes de la muntanya a qui els honors no el satisfeien però que se’ls mereixia àmpliament.

Nascut a Guadix (Granada) el 24 de setembre de 1941.Als seus 8 anys la família emigrà a Catalunya inicialment s’instal·laren a Argentona per al cap de poc temps van passar a viure al barri de Cerdanyola de Mataró

Començà a sortir amb gent de l’Agrupació Científico-Excursionista l’any 71. S’inicià en l’escalada però ràpidament quedà atret per l’alta muntanya quan participà l’any 1972 en un dels cursos d’Alta Muntanya que organitzava l’ACE. En ella trobava els elements que més adeien amb el seu caràcter tímid i reservat: el silenci, la solitud,  la bellesa i grandesa del paisatge.

L’any 1973, quan es complia el 75 aniversari de l’ACE, s’organitzà una expedició al continent africà Operació Kibo-73, amb dos objectius el Kibo (Kilimanjaro), i el Mont Kenya de major dificultat on aconseguiren la Punta Lenana (4.985 metres) i quedaren a pocs metres de culminar l’ascensió al Batian (5.199 metres) pel mal temps.

Formà part de l’Expedició Grönland-74,en  la qual aconsegueixen petjar i fitar sis cims verges als quals nomenaren: Mataró (2.100 m), Elbrika (2.000 m), Pica Roja (2.200 m), Catalunya (1.700 m), Científics (1.600 m) i Jaume Bonany (1.700 m). Poden semblar de poca alçada però cal tenir en compte que el camp base està a 200 metres, que no són pics sobre una carena i que la zona està inexplorada.

L’any 1975 va formar part de l’Expedició Alaska-75 integrada per set socis de l’Agrupe; cinc membres del grup repartits en dues cordades van aconseguir fer el cim del Denali (abans del 2015, Mckinley) de 6.194 m per la ruta West Buttress; aquest va ser el primer 6.000 assolit per mataronins.

L’any 1976 va formar part de l’Expedició Mataró-Wakham-76 a la serralada de l’Hindu-Kush de l’Afganistan (Himàlaia), una expedició lleugera formada només per quatre alpinistes. En Manolo Hernández i en Toni Sors van aconseguir el cim del Noshaq (7.492 m) per la ruta normal essent el primer cim de 7.000 fet pels mataronins.  

L’any 1977, conjuntament amb en Joan Garcia i Àngels Timoneda, es van afegir al grup de sis muntanyencs del Centre Excursionista del Masnou que van organitzar l’Eexpedició Kenya-77 i que aconseguí els cims del Tereri (4.714 m), el Sendeyo (4.704 m) i el Batian (5.199 m) la punta més alta del Mount Kenya.  

Una aventura singular, junt amb Joan Garcia marxen cap a Argentina el gener de 1978 i comencen a recórrer la Cordillera Andina. 9 mesos d’aventures, d’ascensions i viatges en transport públic, de treballar ocasionalment per pagar-se el menjar i el transport. Si no trobaven aixopluc barat bivaquejaven. No utilitzaren portadors ni cavalleries. Ells i la seva motxilla.,. Per fer-nos una idea d’aquesta gesta ascendiren a l’Aconcagua (6.959 m), Cerro Catedral (5.490 m), Illimani (6.492 m), Nevado d’Illampu (6.550 m). Quan estan al camp base del Huascaran sofreixen el robatori de el material tècnic de muntanya, no poden comprar-lo a Xile, no hi ha. Es veuen obligats a abandonar l’ascensió del Huascaran. Canvi d’estratègia, buscar cims que no necessitessin grampons i material tècnic d’escalada. Chachan (6.035 m), Misti (5.825 m), Pico de los Amigos (5.000 m) i Orfeón (5.550 m) tot esperant l’arribada de companys de l’ACE amb els que s’han de trobar el mes d’agost. Hem d’afegir  que en la llista de cims assolits hi ha  6 cims verges situats entre 6,150 metres i 6.550 metres. Un d’aquests cims verges el batejaren  Punta Cristiana (6.270 m). Ells no feren propaganda, amb senzillesa i molta modèstia, simplement perquè volien realitzar el seu somni: trobar-se amb la muntanya i viure-la amb plenitud. Ni la ressenya del seu viatge la feren ells sinó l’Antoni Sors la confeccionà de les seves explicacions. Una gran epopeia.Però no acaba aquí l’aventura, el mes d’agost es reuneixen amb els components de l’Expedició Maresme Andes-78, formada per membres del CE Masnou i del CE Badalona que tenen com objectiu cims d’alta dificultat el Pisco (5.700 m) i el Huandoy (6.062 m) de la Cordillera Blanca del Perú. Manolo Hernández i Joan Garcia junt a tres expedicionaris van pujar al Pisco. L’intent al Huandoy hagueren d’abandonar quan estaven a 5.700 metres després de tres dies de turmentes. El segon intent 5 dies després quan arribaven altre cop al camp dels 5.700 metres, veieren que una cordada suïssa patia un accident, descendiren per auxiliar-los. Rescataren dos escaladors de sota el rocam, abans d’arribar al camp base un d’ells havia mort.

Ja no es feu cap atac més al Huandoy i quan l’expedició del Maresme tornà cap a Catalunya ells prosseguiren la seva aventura cap a l’Equador, ara però ja amb material adequat. La seva ascensió al Chimborazo (6.272 m) feta del 8 al 12 d’octubre marcava el final del viatge. Començava la primavera austral, pluges i desglaç.

L’estiu de 1980 torna a Groenlàndia acompanyat de Jordi Mitjans i Maria Tarradellas, a una zona distinta de la que havia estat abans, totalment inexplorada i així fan 24 ascensions a cims verges als quals donaran nom oficial, un d’ells es dirà curiosament Pic Estana (1.730 m) i la resta amb noms de companys de l’ACE, com Toni Sors, Lluís Filbà o Pic de l’Autonomia (1.710 m).

1981 l’objectiu és el Karakorum, al Pakistan i d’ell el BroadPeak ( 8.043 m  ). Els expedicionaris són Antoni Sors com a cap, Agustí Sanabria, Manolo Hernández, Enric Pujol i Sergi Escalera. Una expedició lleugera per un cim sostre del món. Diferents dificultats en el atac al cim, muntar i desmuntar campaments, turmentes persistents. Un moment de bonança i es fa l’atac al cim per la cordada formada per Enric Pujol i Manolo Hernández. S’aconsegueix el cim. En el descens del cim, i quan es feia fosc, l’esllavissada d’una placa de vent arrossegà els dos escaladors. L’Enric va quedar en estat de coma i va morir al cap d’unes hores acompanyat d’en Manolo. Davant la impossibilitat de traslladar el cos del company al camp IV, i envoltat del mal temps, en Manolo, que començava a tenir problemes de congelacions, va baixar fins al camp III on es retrobà amb en Toni i en Sergi.  

En tornar de l’Himàlaia en Manolo va deixar Mataró i es traslladà a Estana per viure en la solitud de la muntanya. Va passar el primer hivern a l’aixopluc de la pallissa de Cal Basté amb unes vistes extraordinàries del vessant nord i les parets del Cadí. Va començar a treballar en feines que li donaven els veïns del poble i va acabar llogant l’antiga escola del poble.  S’enamora de Lourdes Gispert i quan ella compleix els 18 anys deixen Estana  per venir a viure a Mataró. Altre cop a Cerdanyola torna a la seva feina de teixidor. Aquí crien els seus dos fills, en Jessed i la Hamina. La felicitat es trenca i Manolo sofreix una dura sotragada, la Lourdes emmalalteix i mort prematurament l’any 1999, essent enterrada a Estana. En Manolo, en Jessed i la Hamina van continuar vivint a Mataró fins a la seva jubilació i la majoria d’edat dels fills. Cap allà l’any 2004, quan en Jessed ja vivia a la Cerdanya, en Manolo es traslladà a viure definitivament a Estana.

L’herència de l’amor a  la muntanya l’ha depositada en el fill “Tito”Jessed, qui s’ha convertit en un dels millors corredors de curses de muntanya i d’ultra trails de Catalunya i Espanya.

En Manolo era un home senzill, noble, sincer, de poques paraules, poc amic de criticar i molt d’ajudar. La seva modèstia no li permetia fardar de les seves gestes Compartia desinteressadament el poc que tingués. Un gran home en un cos petit i ferreny.

La seva vida, pròpia d’un aventurer d’altres temps, ha quedat segada per un accident fortuït.

Descansa en pau al costat de la Lourdes. T’ho mereixes.

 

Manolo Hernández al cim del Broad Peak (8.047 m) el 5 d’agost de 1981

Vols ajudar l’Agrupe a triar el GR que es farà per etapes el 2019?

Per al 2019 volem que tothom pugui ajudar l’Agrupe a triar el GR que farem el 2019. És per això que obrim votacions per a poder escollir entre els següents quatre GR:

GR-4: De la Cerdanya a Montserrat

GR-107: Camí dels Bons Homes i de les Bones Dones, des de Montsegur fins al Santuari de Queralt.

GR-171: Del Santuari de Pinós al refugi del Caro, als Ports.

GR-172: Del refugi de la Mussara, a les muntanyes de Prades, a Bellprat.

Només caldrà que envieu un correu electrònic amb la vostra votació a l’adreça Laiamario@hotmail.com

Al següent document teniu més informació sobre les quatre propostes:

Next GR2019pdf

Salut i GR’s!