1898: «ASSOCIACIÓ EXCURSIONISTA DE MATARÓ»
A les acaballes del segle XIX, la pèrdua de les darreres colònies espanyoles i el creixement de les classes proletàries posen en evidència la incapacitat del sistema polític de la Restauració borbònica per a donar resposta a la nova realitat. Els intel·lectuals castellans –l’anomenada generació del 98– plantegen el problema d’Espanya amb una reflexió mística, crítica i pessimista. Catalunya, en canvi, hi oposa una reacció esperançada, un optimisme constructiu i un afany de progrés i modernització. És l’actitud dels homes formats en el temps de la Renaixença, que s’han preocupat per conèixer la història, l’art, la literatura i l’arquitectura pròpies i identificatives d’una personalitat col·lectiva. És la generació encapçalada per Enric Prat de la Riba, que encarna el catalanisme polític, i coincideix amb el moment d’esplendor del Modernisme, un estil que reflecteix l’ànim d’aquests anys.
Dins d’aquest ambient, una colla de joves mataronins de classe mitjana que es mouen a l’entorn de Francesc Carreras i Candi, que té casa a Argentona, proclamen la seva voluntat de «recórrer la Costa de Llevant, començant per Mataró i la seva comarca, prendre vistes fotogràfiques dels punts més notables, aixecar plànols dels principals monuments i recollir totes aquelles dades que siguin d’interès per a la història d’aquesta terra». Units per aquesta declaració d’intencions s’agrupen sota la denominació d’Associació Excursionista de Mataró.
Les primeres sortides són pels contorns de Mataró i d’Argentona, Dosrius i Canyamars, la Roca, Caldetes i Canet, Burriac, el Montalt i el Montnegre. Els guia un esperit científic, no merament esportiu ni recreatiu. Són en Joan Cabanyes i Prat, el capdavanter, delineant, fill de l’hereu de can Cabanyes d’Argentona; Ignasi Mayol i Pasant, enginyer, interessat per la ciència, la cultura, la història i l’arqueologia –i preocupat per l’anomenada «qüestió social»–; en Pere Pascual i Rius, farmacèutic, col·leccionista i caminador incansable. Se’ls afegeixen els Castellà, els Ribas, els Pineda, els Horta, els Guanyabens i gent que es mou per un Centre Catòlic que respira els aires d’una església que es modernitza, la de la Rerum Novarum de Lleó XIII.
Col·laboren en els estudis de Carreras i Candi i singularment en la seva Geografia General de Catalunya, on aporten dades de la comarca, aixequen plànols de ciutats i viles, de castells i ermites, prenen fotografies de monuments i paisatges. És l’excursionisme científic.
1907: «AGRUPACIÓ EXCURSIONISTA DE MATARÓ». ENTRADA AL CENTRE CATÒLIC
El juliol de 1907 quan el Centre Catòlic pren embranzida amb la imminent inauguració de la nova seu social de la Riera, s’hi integren com a secció autònoma d’excursionisme i fotografia, amb el nom d’Agrupació Excursionista de Mataró.
La mort de Joan Cabanyes el novembre de 1913, l’ànima de l’entitat, és fatal per a l’Agrupació; a més, coincideix amb un moment de canvi generacional. El relleu es farà el 1917, un any de vagues i conflictes, en plena Primera Guerra Mundial, l’any de la Revolució Russa, de la mort de Prat de la Riba i de l’accés de Puig i Cadafalch a la presidència de la Mancomunitat de Catalunya. El Noucentisme es dóna per conclòs. Un any de grans canvis al país, al món i a l’Agrupació.
1917: «AGRUPACIÓ CIENTÍFICO-EXCURSIONISTA DE MATARÓ» DEL CENTRE CATÒLIC
L’artífex de la represa i símbol dels nous aires serà el joveníssim i inquiet Joan Ribas i Bertran, delineant, aficionat a l’arqueologia, la geologia, la botànica, gran caminador i destacat fotògraf. En aquest any 1917 l’entitat adopta el nom, ja definitiu, d’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. La seva divisa és «Pàtria i Cultura». Els seus socis, que són anomenats popularment «els científics», es llancen a pujar totes les muntanyes, a fer excavacions, a escriure d’arqueologia i d’història, a participar i organitzar curses i aplecs, a publicar un butlletí imprès i il·lustrat, a convocar concursos fotogràfics i a recórrer Catalunya de cap a cap –del Canigó al Camp de Tarragona, del Montseny al Puigmal–, i el 1925 pugen l’Aneto com una gran proesa.
Són la generació que viurà intensament els anys vint, els anys de la Dictadura de Primo de Rivera. Anys de forta activitat associativa que va acompanyada d’una prosperitat econòmica general. La nova empenta s’estén fins a l’adveniment de la República, quan molts elements s’incorporen als quefers ciutadans. És moment de preocupació social i de compromís: Jesús Illa i París promou dins de l’Agrupació el primer agrupament escolta mataroní amb el nom de Secció de Minyons de Muntanya «Abat Dorda»; compta amb la col·laboració de Josep Llibre i d’Esteve Feliu. Lluís Ferrer i Clariana organitza una Secció d’Arqueologia i cursos d’història, literatura, llengua i geografia de Catalunya; i d’arqueologia, aquests dirigits per Marià Ribas. Es promou la restauració de Sant Martí de Mata (1933), la primera d’una llarga llista. Els membres més actius en aquesta faceta, a més de Ferrer i Clariana, són Josep Montells, Jesús Illa, Esteve Albert, Cosme Pujadas, i l’assessorament expert de Marià Ribas. Un cop acabada la guerra, s’hi afegiran noves generacions de voluntaris, amb Jaume Lladó al davant de tot.
Els locals del Centre Catòlic –i l’estatge de l’Agrupació– són ocupats el 1936 pels anarquistes i el 1939 pels falangistes. La represa serà lenta, com la recuperació econòmica i moral del país.
LA REPRESA DESPRÉS DE LA GUERRA
En plena postguerra, el 1946, comencen tímidament les excursions a peu per la comarca; si volen anar més lluny els cal el salconduit –és temps de maquis i de recels–; recluten joves socis entre els alumnes de cal senyor Banet, tal com ja es feia des del 1907 amb els nois de les escoles del Centre Catòlic; organitzen exposicions artístiques: de pintura, d’escultura, de fotografia o de goigs; es reprèn la vida associativa i l’Agrupació es converteix en una activa entitat en la vida cultural mataronina. Una colla de socis funden la Secció d’Història i Arqueologia del Museu Municipal (1947); l’inquiet soci Lluís Ferrer i Clariana promou l’Obra de Sant Francesc (1943) dedicada a la restauració i l’estudi de temples i ermites i, després, l’Arxiu Històric Arxiprestal de Santa Maria (1946), i encara, el 1947, porta, des de l’Agrupació, el secretariat a la comarca de la Comissió Abat Oliba per a l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat; Jaume Lladó, Francesc d’Assís Torres i Jesús Illa ressusciten els minyons de muntanya. Amb el president Josep Montells, cap als últims anys quaranta, es popularitzen les excursions amb autocar; els més intrèpids pugen a esquiar a Núria o al Montseny, s’organitzen campaments i aplecs. Els «Científics» són al davant de tot, tant si s’ha de pujar a restaurar un santuari o un monument històric, com si s’ha de fer un acte d’afirmació de la cultura pròpia.
ANYS SEIXANTA I SETANTA, UNA ENTITAT OBERTA A LA CIUTAT I AL MÓN. INDEPENDÈNCIA DEL CENTRE CATÒLIC
En els darrers anys del franquisme, sota la presidència de Josep Mas i Mas, l’Agrupació viu els moments de màxima activitat social, esportiva i cultural: s’organitzen cursos d’escalada, d’espeleologia, d’esquí o d’alta muntanya. El jovent hi participa engrescat. Es munten exposicions de gran envergadura, s’organitzen cursets d’història –de Catalunya, és clar– i de llengua catalana. Es promouen comissions com la del centenari de Pompeu Fabra (1968) de la qual sortirà la iniciativa de constituir a Mataró una delegació d’Òmnium Cultural. Comencen les primeres expedicions a l’estranger. L’entitat es converteix en una de les més actives de la ciutat i en punt de trobada i gresol d’iniciatives de vocació cívica.
El 1969 apareix el primer número de Cingles, totalment en català, el butlletí imprès de l’Agrupació vigilat per la censura. És la revista d’excursionisme que serà reconeguda amb el Premi Tassis Torrent de Premsa Comarcal a la millor publicació especialitzada.
Els primers intents, tímids, de sortides al Marroc i als Alps ja es transformen en expedicions a l’Àsia, a Sudamèrica, al cor de l’Àfrica i als països àrtics. L’entitat s’independitza del Centre Catòlic (1978). Els cursets no cessen. La incorporació de jovent amb ganes d’aventura, tampoc.
ANYS VUITANTA: ELS GRANS CIMS DEL MÓN
El 1981, al Broad Peak, a l’Himàlaia, s’aconsegueix l’èxit tenyit de tragèdia del primer 8000 mataroní. Enric Pujol hi perd la vida. El 1985, el soci Antoni Sors proclama a Catalunya «Hem fet el cim!». L’Agrupació i Catalunya pugen per primera vegada al sostre del món. L’eufòria és incontenible, però la muntanya té la cara i la creu: la glòria es troba a l’Everest, la gran tragèdia al Lhotse Shar (1987) amb la mort d’Antoni Sors, Sergi Escalera, Antonio Porras i Francisco Quiñones. Són uns noms que quedaran gravats per sempre més en la història de l’excursionisme mataroní.
1990, Aresta SE del Lhotse-Shar (Himàlaia-Nepal)
L’excursionisme, al contrari d’altres disciplines, té la virtut que es pot adaptar a qualsevol persona, independentment de l’edat i del seu grau de preparació. Avui l’Agrupació segueix organitzant cursos d’escalada, d’espeleologia, de barranquisme o senzilles sortides matinals sense cap dificultat, excursions col·lectives amb un més alt grau d’exigència, o excursions d’alta muntanya. Ja són tradicionals la cursa d’esquí de muntanya de Certascan, que organitza l’Agrupació des del 1987, la Marxeta, una caminada popular que transcorre per les muntanyes del Maresme des del 1988, o la Marxassa, una caminada de resistència que es convoca anualment des del 1994; per als amants de la Història Natural s’organitzen periòdiques sortides de camp amb el programa Fes Natura, i les Tronades, cicles de conferències de temàtica científico-naturalista.
En el transcurs de la seva existència, l’Agrupació ha desplegat les seves activitats sobre totes les facetes de l’excursionisme, un esport que a Catalunya no s’ha limitat a la pràctica de l’exercici dins del marc que ofereix la bellesa dels espais oberts, perquè l’excursionisme d’aquí, a més, s’ha compromès històricament amb les inquietuds cíviques de la terra on té enfonsades les seves arrels.
Amb motiu del seu centenari, l’any 1998, l’Agrupe va rebre la medalla d’or de la ciutat que concedeix l’Ajuntament.
Els cent vint anys d’existència de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró són cent vint anys d’història de l’excursionisme i cent vint anys de vida d’un país.